20 anys Orquestra Simfònica Segle XXI
L’Orquestra Simfònica Segle XXI (orquestrasimfonicaseglexxi.com) és un curs internacional d’orquestra que es realitza cada any amb l’objectiu de treballar repertori simfònic aprofundint en la comprensió de l’obra i del compositor.
Aquest curs ha deixat, al llarg de 20 anys, tot un llegat d’experiències musicals a músics, tan professionals com estudiants, de diverses edats i de diferents indrets del món, realitzant concerts a Vic, Igualada, València o Barcelona.
Enguany, l’orquestra celebra el seu 20è aniversari i ho vol fer d’una manera molt especial: interpretant la 9a Simfonia de Beethoven al Palau de la Música de Barcelona, a l’Ateneu Igualadí i al Teatre Atlàntida de Vic, amb la Coral Càrmina, l’Orfeò Gracienc, i sota la batuta del mestre Jordi Mora.
Orquestra Simfònica Segle XXI
Coral Càrmina
Orfeò Gracienc
Solistes vocals:
Ulrike Haller, Séverine Maquaire, Joan Francesc Folqué, Carles Pachón
Daniel Mestre, director dels cors
Jordi Mora, director
LA NOVENA DE BEETHOVEN, més que una simfonia
Si haguéssim d’escollir l’obra que ha sigut més trascendent, popular i influent de la Història de la Música sens dubte diríem la Simfonia nr. 9 en re menor op. 125 de Ludwig van Beethoven. Especialment el seu darrer moviment ja va impactar el públic que va assistir a la seva estrena el 7 de maig de 1824 al Kärtnertorttheater de Viena, amb la incorporació per primera vegada en una simfonia de solistes vocals i un cor que cantaven una part de l’Ode an die Freude (Oda a l’alegria) de Friedrich von Schiller. Des de llavors, generacions de músics i públics de totes les èpoques i de tots els indrets del món han admirat i han estat colpits per la força i potència musicals i pel missatge de llibertat i germanor que simbolitza aquest monument declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2003. L’Oda a l’alegria ha sigut versionada milers d’ocasions i amb cultures musicals ben diverses, fou la que sonà quan hi hagué la caiguda del mur de Berlín o quan es commemorà l’alliberament de Mauthausen, i és des del 1986 l’himne de la Unió Europea. Fou l’obra que Pau Casals dirigí per darrera vegada mentre assajava el 18 de juliol de 1936 al Palau de la Música Catalana pel concert inaugural de les Olimpíades Populars al capdavant de la seva orquestra i de l’Orfeó Gracienc, quan l’informaren de l’esclat de la guerra i decidiren entre plors fer el darrer moviment sense saber si es tornarien a veure mai més.
Però molt abans de la seva estrena, l’anomenada “Simfonia Coral” ja fou una obsessió per al jove Beethoven, que cap el 1797 ja havia fet alguns esbossos per musicar el lied An die Freude de Schiller. L’elecció del text per part de Beethoven no fou casual ja que reflectia l’anhel de llibertat individual i col.lectiva que en altres obres també buscà (no oblidem la seva òpera Fidelio, sobre un pres polític alliberat per la seva dona, o la música per a l’escena d’Egmont, l’heroi flamenc que lluità per les llibertats del seu poble) i que encarnen els incipients ideals romàntics i revolucionaris: Beethoven hi afegí al text de Schiller les paraules “Alle Menschen werden Brüder” (tots els homes seran germans). És el moment culminant d’una simfonia que pot semblar clàssica amb els seus quatre moviments però que cadascun d’ells pren una gran volada amb proporcions excepcionals. Aquest darrer moviment s’inicia amb breus recapitulacions dels moviments anteriors que són contestats pels recitatius dels violoncels i contrabaixos, com si fos una veu humana, i finalment pel baix solista que irromp amb la crida (“Oh Freude, nicht diese Töne!” –amics, no en aquests sons!-), que és resposta amb la celebèrrima melodia que reprendrà després tota la corda, els vents i finalment el cor amb un esclat de joia i un broll desbordant d’energia.
I tornem al moment de l’estrena a Viena, on ningú va voler perdre’s la simfonia esperada i de la que fou la darrera aparició pública del geni de Bonn. Segons descriuen alguns testimonis, Beethoven, ja totalment sord i imaginant en la seva ment els sons que la resta escoltaven, dirigí el concert i quan s’acabà restà immers en la partitura i no pogué escoltar els sonors aplaudiments del públic fins que una solista va alçar el braç del mestre i el va ajudar a girar-se perquè veiés emocionat com tot el públic dempeus l’homenatjava entusiasmat. Tres anys abans de la seva mort, Beethoven havia creat la seva obra més monumental i eterna.
Daniel Mestre i Dalmau
